Durant anys, per a moltes empreses parlar d’obligacions sobre envasos significava bàsicament parlar de reciclatge, declaracions i gestió del residu una vegada generat. Aquest enfocament comença a fer curt.

El Reglament (UE) 2025/40 sobre els envasos i residus d’envasos, conegut habitualment com a PPWR, introdueix un marc molt més ampli. El seu objectiu és reduir els residus d’envasos, afavorir la seva reutilització i reciclatge i establir regles comunes per a tot el mercat europeu.

Des del passat 12 d’agost de 2026, va començar, amb caràcter general, la seva aplicació.

Però hi ha un primer advertiment important: no totes les obligacions del Reglament comencen aquest dia. El calendari s’estén durant els pròxims anys i algunes de les mesures més conegudes hauran d’esperar fins a 2028, 2029, 2030 o fins i tot més endavant.

Per tant, no es tracta de canviar tots els envasos d’un dia per a un altre. Es tracta de saber quina posició ocupa cada empresa i començar a preparar una adaptació que serà progressiva.

A quines empreses pot afectar?

A moltes més de les que inicialment podria semblar. El Reglament afecta els envasos i residus d’envasos amb independència del material utilitzat o que procedeixin de l’àmbit industrial, comercial o domèstic. Per això, una empresa no hauria de descartar la norma simplement perquè no fabriqui caixes, ampolles o embalatges. Cal analitzar què fa realment.

Pot fabricar un envàs, encarregar-lo a un tercer amb les seves pròpies especificacions, importar productes envasats, distribuir-los, vendre’ls amb la seva marca o comercialitzar-los directament en altres països de la Unió Europea. I depenent d’aquesta posició, les obligacions seran diferents.

Fabricant i productor no són necessàriament el mateix

Aquesta distinció és especialment important.

• El fabricant és, amb caràcter general, l’operador responsable que l’envàs compleixi els requisits corresponents. I no sempre coincideix amb qui físicament fabrica l’embalatge.

Per exemple, quan una empresa encarrega a un tercer un envàs dissenyat conforme a les seves pròpies especificacions i comercialitzat sota la seva marca, caldrà analitzar qui té la consideració de fabricant a l’efecte del Reglament.

També un importador o distribuïdor pot assumir obligacions pròpies del fabricant quan comercialitza l’envàs sota el seu nom o marca o fa modificacions que puguin afectar la seva conformitat.

• El concepte de productor, per part seva, està especialment relacionat amb la responsabilitat ampliada del productor i amb qui ha d’assumir la gestió i finançament dels residus generats pels envasos.

Una mateixa empresa pot assumir diferents posicions depenent de com comercialitzi els seus productes.

Què passa si venem per internet a altres països?

També caldrà parar-hi esment. En operacions transfrontereres, identificar qui és el productor responsable pot dependre del país en el qual l’envàs o producte envasat es posa a disposició per primera vegada. Això té especial importància per a empreses que venguin directament a consumidors d’altres estats membres mitjançant comerç electrònic.

La Comissió Europea ha aclarit que una venda en línia directa a un usuari final situat en un altre estat membre pot generar obligacions de responsabilitat ampliada del productor per a l’empresa que fa aquesta posada a disposició en aquest país.

Per tant, una empresa que vengui des d’Espanya a diferents països europeus no hauria de donar per descomptat que complir únicament amb les seves obligacions espanyoles resol necessàriament tota la qüestió.

Envasos destinats a entrar en contacte amb aliments.

Una de les qüestions rellevants afecta els envasos destinats a entrar en contacte amb aliments. Des del 12 d’agost de 2026 s’hauran de respectar els límits establerts per a determinades substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades, conegudes com a PFAS.

Les orientacions de la Comissió precisen, a més, que els envasos alimentaris comercialitzats abans d’aquesta data poden romandre en el mercat sense que existeixi per aquest motiu una obligació general de retirada.

Per a empreses alimentàries, restauració, distribució i comerç detallista, l’adaptació no hauria de limitar-se a preguntar al proveïdor si “l’envàs compleix”. Convé disposar de la documentació que permeti acreditar-ho.

La documentació tècnica guanya importància

Aquest és probablement un dels canvis de mentalitat més importants. El compliment no es limita al fet que l’envàs reuneixi físicament unes determinades característiques. També s’ha de poder demostrar.

Fabricants i importadors tenen obligacions relacionades amb l’avaluació de conformitat, la documentació tècnica i la declaració UE de conformitat. La documentació s’ha de conservar durant cinc anys i, en el cas dels envasos reutilitzables, durant deu.

Això obliga a mirar també cap als proveïdors.

Si una empresa necessita acreditar la composició o les característiques d’un envàs que compra a un tercer, s’haurà d’assegurar que disposa d’informació suficient.

Per això serà aconsellable revisar contractes, fitxes tècniques, certificats i procediments d’homologació de proveïdors.

La reciclabilitat es converteix en una qüestió de disseny

L’objectiu europeu no és únicament reciclar millor quan el residu ja existeix. La intenció és que l’envàs es dissenyi des del principi pensant en el seu posterior reciclatge.

El Reglament estableix que els envasos han de ser reciclables, encara que els requisits tècnics més detallats de disseny per al reciclatge es concretaran posteriorment mitjançant actes delegats i la seva aplicació es projecta, en principi, cap a 2030.

Aquesta diferència de dates és important. No seria correcte afirmar que el 12 d’agost de 2026 tots els envasos han de complir ja les futures categories detallades de reciclabilitat previstes per a 2030.

Però tampoc seria prudent esperar a 2030 per a començar a pensar-hi.

Qui dissenyi avui un envàs destinat a romandre diversos anys en el mercat hauria de tenir present cap a on es dirigeix la regulació.

Menys material i menys envàs innecessari

Una altra de les línies centrals de la nova normativa és la minimització. Els envasos s’hauran de dissenyar reduint el seu pes i volum al mínim necessari per a mantenir la seva funcionalitat.

La presentació comercial del producte no serà, per si sola, una raó suficient per a justificar material o volum addicional. També es combat expressament l’embalatge dissenyat per a produir una aparença artificial de més quantitat de producte, per exemple mitjançant determinades dobles parets o fons falsos, sense perjudici de les excepcions previstes.

Per tant, els departaments de màrqueting i disseny també hauran de participar en el compliment. Ja no serà una qüestió reservada al responsable mediambiental.

L’espai buit també tindrà límits

Aquesta filosofia arribarà igualment al comerç electrònic i a la logística. Per als envasos col·lectius, de transport i utilitzats en comerç electrònic s’estableix un futur límit del 50% d’espai buit.

La seva aplicació està prevista a partir de l’1 de gener de 2030 o tres anys després de l’entrada en vigor dels corresponents actes d’execució, si aquesta última data fos posterior.

Pensem en una cosa molt habitual: una caixa considerablement més grossa que el producte que conté i l’espai restant del qual s’emplena amb paper, plàstic o un altre material protector. El nou model europeu pretén reduir precisament aquest tipus de situacions.

Reutilitzar deixarà de ser simplement una opció comercial

La reutilització constitueix un altre dels pilars del Reglament. Els envasos reutilitzables hauran d’estar concebuts per a suportar múltiples rotacions i permetre la seva recollida, condicionament i nova utilització. A més, s’estableixen objectius progressius per a determinades categories d’envasos i sectors.

En restauració i cafeteries, per exemple, el Reglament contempla que els establiments que ofereixin menjar o beguda per emportar-se permetin al consumidor utilitzar el seu propi recipient, sense cost addicional, d’aquí a 2027, i que s’ofereixin determinades alternatives reutilitzables a partir de 2028.

No totes les empreses tindran les mateixes obligacions, però la direcció de la norma és clara: reduir el model d’un sol ús quan existeixin alternatives viables.

El 2030 arribaran també determinades prohibicions

Un altre bloc que convé anticipar afecta a uns certs formats de plàstic d’un sol ús.

A partir de 2030 es preveuen restriccions per a determinats envasos inclosos en el Reglament. Entre ells apareixen alguns formats utilitzats per a agrupar productes en els punts de venda, determinats envasos de fruites i hortalisses, porcions individuals de condiments, salses, llet per a cafè o sucre en restauració, petits productes d’higiene utilitzats en hotels i determinades bosses molt lleugeres.

Per a alguns sectors, 2030 pot semblar encara llunyà.

En termes de disseny industrial, contractes amb proveïdors, maquinària, cadenes de subministrament i renovació de gammes de producte, no ho és tant.

I l’etiquetatge?

També canviarà, però novament cal parar esment al calendari. El Reglament avança cap a un etiquetatge harmonitzat europeu que permeti identificar els materials que componen els envasos i faciliti la seva correcta separació.

Amb caràcter general, aquesta obligació està prevista des del 12 d’agost de 2028 o 24 mesos després de l’entrada en vigor dels corresponents actes d’execució, si aquesta última data fos posterior. Existeixen a més regles i excepcions específiques depenent del tipus d’envàs.

Per tant, l’etiquetatge no és una obligació general nova que s’hagi d’incorporar íntegrament el 12 d’agost de 2026.

Sí que és una cosa que les empreses haurien de començar a considerar quan redissenyin envasos que s’hagin de mantenir al mercat durant els pròxims anys.

Què ocorre amb l’SCRAP?

El nou escenari europeu no elimina les obligacions espanyoles que ja existeixen en matèria de Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP).

Les empreses que tinguin la condició de productors de producte han de revisar la seva inscripció, les seves declaracions i el sistema mitjançant el qual compleixen les seves obligacions de responsabilitat ampliada.

En la pràctica, participar en un Sistema Col·lectiu de Responsabilitat Ampliada del Productor (SCRAP) permet complir col·lectivament determinades obligacions d’organització i finançament de la gestió dels residus.

Però hi ha una idea important: estar adherit a un SCRAP no significa que la resta de les obligacions sobre l’envàs quedin automàticament cobertes.

L’empresa continuarà havent d’analitzar les responsabilitats que li corresponguin en funció de la seva posició en la cadena.

La primera feina pot ser simplement fer un mapa

Abans de canviar materials, etiquetes o proveïdors, pot ser molt més útil fer un inventari.

Quins envasos utilitza l’empresa? Quins compra buits? Quins productes importa ja envasats? Quins comercialitza amb la seva pròpia marca? Ven directament a consumidors d’altres països? Utilitza envasos alimentaris? Quina documentació tècnica conserva? Qui figura com a productor i com s’estan complint actualment les obligacions de RAP?

En cadenes de subministrament complexes, les orientacions europees recomanen analitzar els fluxos i determinar quin paper exerceixen fabricants, importadors, distribuïdors, plataformes, operadors logístics i clients professionals.

Sense aquest mapa inicial és fàcil pagar per obligacions que corresponen a un altre operador o, el que és pitjor, deixar obligacions pròpies sense atendre perquè es pressuposa que les compleix el proveïdor.