Tingui present que el cobrament de comissions per descobert o per reclamació de posicions deutores es pot reclamar davant els bancs. Són vàries les sentències dels tribunals que reiteren que el cobrament d’una comissió per reclamació de rebuts impagats no respon a un servei al client ni a una despesa. Després si no hi ha servei o despesa que retribuir tampoc pot existir cap comissió a pagar. Perquè el banc pugui cobrar una comissió, aquesta ha d’haver estat pactada i respondre a un servei efectivament prestat. Per això, si el banc no demostra que ha prestat aquest servei, se l’obliga a retornar la comissió.

Si no està d’acord amb les comissions per descobert o per reclamació de posicions deutores que el seu banc li està cobrant, que no responen a un servei real i efectiu, reclami la seva devolució.

Aquestes comissions són “justificades” per les entitats com les despeses provocades per la notificació al client de la seva situació de descobert o reclamació de deute pendent, una cosa que gairebé mai succeeix, i quan el banc ho fa és a través d’una simple trucada telefònica, una carta ordinària (no certificada) o fins i tot un correu electrònic.

Evidentment, aquestes vies de comunicació (telèfon, carta ordinària o correu electrònic) no són proporcionals als costos tan elevats que apliquen en les comissions, a més que l’entitat tampoc pot demostrar que les ha realitzat, ja que perquè siguin “legals” les han d’haver notificat d’una forma fefaent.

Algunes d’aquestes comissions són:

• Comissió per reclamació. Es pacta que, en cas de descobert, el banc cobrarà un interès de descobert més una comissió per “reclamació de posicions deutores”. Perquè aquesta comissió sigui procedent, és necessari que el banc acrediti que ha realitzat gestions reals de reclamació del deute al client, ja que la seva mora ja es retribueix amb els interessos pactats. Atès que en molts casos el banc es limita a cobrar automàticament la comissió (o només envia al client un extracte del compte), els tribunals l’obliguen a retornar la comissió.
• Comissió de devolució. També és freqüent, en les línies de descompte, pactar que el banc cobrarà una comissió específica per devolució d’efectes. Alguns tribunals consideren que el simple fet que el banc comuniqui al client l’impagament de l’efecte no constitueix un nou servei. Atès que el banc ja cobra els interessos del descompte i altres comissions, no procedeix que cobri també una comissió específica per devolució, doncs això forma part de la gestió de cobrament.
• Comissió de “sobregir”. En les pòlisses de crèdit també és freqüent que s’estableixi que, si el client excedeix el límit de la pòlissa, haurà de pagar els corresponents interessos més una comissió de “sobregir” que es calcula sobre el saldo excedit. Aquesta comissió és vàlida, ja que la disposició d’un excés sobre el límit de crèdit concedit comporta la prestació d’un servei addicional per part del banc (nou estudi de la situació del client, anàlisi del risc, etc.). No obstant això, en alguns casos el banc concedeix de forma automàtica aquest sobregir, sense que pugui acreditar haver realitzat cap d’aquestes gestions. Per això, de vegades també s’obliga a retornar aquesta comissió.

Són vàries les sentències dels tribunals que es produeixen en els últims temps que reiteren que el cobrament d’una comissió per reclamació de rebuts impagats no respon a un servei al client ni a una despesa.

Atenció. El Banc d’Espanya prohibeix a la banca cobrar comissions si no van associades a un servei real i efectivament prestat i impedeix un doble càrrec per un mateix concepte. El servei s’ha de prestar a favor del client i no del banc.

Per tant, tingui present que tant les empreses o particulars, puguin veure tutelats els seus drets com a consumidors enfront dels habituals abusos comesos pels bancs, que cobren comissions per conceptes que no responen a cap servei efectivament prestat.