Durant anys, bona part dels litigis sobre comissions d’obertura s’havien concentrat en els préstecs hipotecaris. Aquest escenari comença a canviar.

El Tribunal Suprem (TS) ha confirmat ara que els criteris utilitzats per a analitzar aquestes comissions poden traslladar-se també als préstecs personals i a determinades operacions de finançament al consum.

La qüestió té importància perquè afecta contractes molt habituals. Préstecs per a comprar un cotxe, finançar una reforma, afrontar una despesa personal o cobrir qualsevol altra necessitat poden incloure una comissió d’obertura el cobrament de la qual haurà de superar determinats controls.

Això sí, les sentències no diuen que totes aquestes comissions siguin nul·les. Tampoc diuen el contrari.

La conclusió és més matisada i, segurament, més incòmoda per a qui busca una regla automàtica. Cada comissió s’haurà d’analitzar ateses les característiques concretes del contracte.

• Atenció. L’existència d’una comissió d’obertura en un préstec personal no permet concloure automàticament que sigui abusiva ni tampoc que sigui vàlida.

El Suprem estén la doctrina hipotecària a altres préstecs

Les sentències del Tribunal Suprem 1138/2026 i 1147/2026, totes dues de 14 de juliol, apliquen a operacions sense garantia hipotecària bona part dels criteris que ja s’utilitzaven per a analitzar les comissions d’obertura de les hipoteques. Una d’elles es refereix a un préstec personal. L’altra analitza un préstec concedit a una consumidora per a finançar la compra d’un vehicle.

El Tribunal considera que la naturalesa i la funció econòmica de la comissió d’obertura són prou similars en els diferents contractes de préstec per a aplicar un esquema de control comú.

Això no significa que tots els productes financers passin a tractar-se de manera idèntica. El control es trasllada, però ha d’adaptar-se al tipus de finançament que s’estigui examinant.

• Atenció. La doctrina hipotecària serveix com a referència, però no s’aplica de manera mecànica a qualsevol crèdit o préstec.

La comissió s’ha d’examinar cas per cas

Un dels aspectes més importants del nou criteri és precisament l’absència d’una solució general. El TS rebutja que es pugui afirmar que totes les comissions d’obertura són vàlides per naturalesa o que totes són abusives. Cal estudiar el contracte.

Entre altres qüestions, cal analitzar quina informació va rebre el consumidor abans de signar, com estava redactada la clàusula, si podia conèixer el seu cost, quina funció tenia dins de l’operació i si existien altres càrrecs que poguessin estar remunerant exactament el mateix.

També entra en joc la proporcionalitat. En altres paraules, l’import cobrat ha de tenir una certa relació amb les característiques del producte i amb les comissions habitualment aplicades en operacions comparables.

• Atenció. Dos préstecs amb una comissió del mateix percentatge poden obtenir respostes judicials diferents si les seves característiques, documentació o mercat de referència no són iguals.

Que la clàusula sigui llegible no és suficient

La transparència no consisteix únicament en el fet que una clàusula estigui escrita amb una lletra visible o amb paraules comprensibles. El consumidor ha de poder entendre què està pagant.

Ha de conèixer l’existència de la comissió, la seva quantia o la manera de calcular-la, quan es cobra i quina funció compleix dins del finançament.

També és especialment rellevant la informació facilitada abans de la signatura.

Si el consumidor coneixia prèviament la comissió, podia calcular el seu impacte econòmic i disposava de prou informació per a comparar ofertes, aquest element jugarà a favor de considerar transparent la clàusula.

Per contra, una comissió que apareix gairebé per sorpresa en la documentació definitiva pot plantejar més problemes.

• Atenció. La transparència s’analitza també abans de la signatura. Una clàusula clara en el contracte no sempre compensa una informació precontractual insuficient.

Una única comissió per a les despeses pròpies de l’obertura

El Suprem manté a més una exigència que ja utilitzava en els préstecs hipotecaris. La comissió d’obertura ha de funcionar com un concepte únic.

Hi poden integrar-se les actuacions relacionades amb l’estudi de l’operació, la concessió del préstec, la preparació i tramitació de la documentació i altres tasques inherents a la posada en marxa del finançament.

El que no resulta raonable és multiplicar càrrecs amb noms diferents quan, en realitat, estan remunerant la mateixa funció.

Per exemple, una entitat no hauria de cobrar una comissió d’obertura i afegir després una altra comissió separada per un suposat estudi de l’operació si ambdues responen realment a la mateixa activitat.

• Atenció. Tenir diverses comissions no significa automàticament que existeixi abusivitat, però cal comprovar que cadascuna respon a una funció distinta i que no existeix una duplicitat encoberta.

La comissió s’ha de cobrar una sola vegada

Una altra característica important és la seva meritació única. La comissió d’obertura està associada a l’inici de l’operació i, com a regla general, s’ha d’exigir una sola vegada. A més, el contracte ha de permetre identificar el seu import i la forma en la qual es liquidarà.

Pot expressar-se mitjançant un percentatge del capital prestat, però el consumidor ha de poder traduir aquest percentatge a una quantitat econòmica concreta i entendre quant pagarà. Aquest aspecte sembla senzill, encara que en la pràctica no sempre ho és.

Un percentatge aparentment petit pot representar una quantitat important quan el préstec té un capital elevat.

• Atenció. No n’hi ha prou amb indicar un percentatge si la documentació no permet conèixer fàcilment quants diners representa realment per al client.

El banc no ha de justificar cada hora de treball

Aquest és un altre dels punts que convé aclarir perquè ha generat força controvèrsia. El TS no exigeix que l’entitat financera presenti una espècie de factura interna explicant cada actuació feta.

No ha de demostrar quantes hores va dedicar a estudiar la solvència del client, quant va costar preparar el contracte o quin import exacte correspon a cada tasca administrativa.

L’absència d’aquest desglossament no converteix automàticament la comissió en nul·la. El que sí que ha de poder comprendre’s és la funció econòmica que compleix.

El consumidor ha d’entendre que està fent un pagament inicial relacionat amb l’estudi, preparació i concessió del préstec.

• Atenció. Reclamar una comissió únicament perquè el banc no ha detallat cada tasca interna pot no ser suficient per a aconseguir la seva nul·litat.

La proporcionalitat es converteix en una peça clau

Aquí trobem una de les qüestions més interessants de la doctrina recent. L’import de la comissió també s’ha d’analitzar des del punt de vista de la seva proporcionalitat. Per a això no existeix un percentatge universal vàlid per a tots els préstecs.

El TS considera necessari comparar la comissió amb la qual s’aplica habitualment en productes semblants i en el moment en què es va signar el contracte.

Això obliga a tenir en compte factors com el tipus de préstec, la seva finalitat, l’import finançat o el termini de devolució.

Una comissió raonable en una operació pot resultar excessiva en una altra completament distinta.

• Atenció. No hi ha un percentatge màgic que permeti saber, per si sol, si una comissió d’obertura és vàlida.

Un 3% no és el límit general dels préstecs personals

Les sentències analitzades utilitzen determinades referències estadístiques, però el TS adverteix que aquestes xifres no es poden convertir en regles generals. En un dels assumptes, relatiu a un préstec personal de llarga durada, es va analitzar una comissió del 0,42%.

El Tribunal va fer servir com a referència un rang estadístic que arribava fins al 3% en operacions comparables i va considerar que la comissió no era desproporcionada.

En l’altre supòsit, destinat a finançar un vehicle, la comissió era del 2,37% i es trobava dins de la forquilla estadística identificada per a aquest tipus concret de finançament.

Això no significa que qualsevol comissió inferior al 3% sigui correcta. El criteri del Suprem obliga a analitzar el producte concret.

• Atenció. El 3 % no s’ha d’utilitzar com una frontera automàtica entre comissió vàlida i comissió abusiva.

El tipus de finançament importa

No és el mateix un préstec hipotecari a llarg termini que un préstec personal de petita quantia.

Tampoc és idèntic finançar un vehicle que contractar un crèdit per a béns de consum o fer servir determinades modalitats de crèdit revolving.

Cada mercat pot presentar característiques i nivells de comissió diferents.

Per això, quan s’analitzi la proporcionalitat caldrà buscar operacions realment comparables.

La comparació s’hauria de fer tenint en compte, entre altres circumstàncies, el destí dels diners, el capital prestat, el termini i les característiques econòmiques del contracte.

• Atenció. Comparar una comissió d’un préstec per a automòbil amb les estadístiques d’una hipoteca pot portar a una conclusió equivocada.

Què pot discutir el consumidor

El nou criteri no tanca la porta a les reclamacions. Més aviat delimita millor per on poden plantejar-se.

El consumidor podrà qüestionar que no va rebre informació suficient abans de contractar, que la clàusula era confusa, que existien càrrecs duplicats o que l’import era desproporcionat en comparació d’operacions semblants.

També cal valorar si la comissió es podia identificar fàcilment com un pagament únic i si el client podia comprendre la seva repercussió sobre el cost total del préstec.

La reclamació tindrà, per tant, més possibilitats de prosperar quan pugui secundar-se en circumstàncies concretes del contracte.

• Atenció. Les reclamacions genèriques basades únicament en l’existència d’una comissió d’obertura tenen menys força que aquelles que identifiquen problemes concrets de transparència, duplicitat o proporcionalitat.

Què haurà d’acreditar l’entitat financera

Des de la perspectiva de les entitats, aquestes sentències també obliguen a cuidar especialment la documentació. Serà important poder acreditar quina informació es va facilitar al consumidor abans de contractar.

També caldrà demostrar que la comissió estava clarament identificada, que es cobrava una única vegada, que no coincidia amb altres càrrecs destinats a remunerar les mateixes tasques i que el seu import es podia considerar proporcionat.

La prova documental té, per tant, especial rellevància. No n’hi ha prou amb afirmar que es tracta d’una comissió habitual del mercat.

• Atenció. El costum bancari no substitueix a la prova. Que una comissió sigui freqüent no significa automàticament que superi els controls exigits.

Què passa si la comissió es declara nul·la

Quan la clàusula no supera els controls de transparència i abusivitat, pot ser expulsada del contracte. La conseqüència serà, amb caràcter general, la devolució al consumidor de les quantitats cobrades en aplicació d’aquesta clàusula, juntament amb els interessos que corresponguin.

Però, de nou, això exigeix una anàlisi individual. La jurisprudència actual no permet resoldre aquests assumptes únicament pel nom de la comissió o pel tipus de préstec.

Cal examinar la documentació i les circumstàncies concretes de la contractació.

• Atenció. Haver pagat una comissió d’obertura no genera automàticament un dret de devolució. Primer cal analitzar si la clàusula supera o no els controls corresponents.

També pot haver-hi conseqüències en matèria de costes

Les sentències de juliol de 2026 aborden a més una qüestió processal interessant. Encara que una comissió d’obertura es pugui considerar vàlida, si en el procediment es declara nul·la alguna altra condició general inclosa en el contracte, l’estimació parcial de la demanda no impedeix necessàriament que l’entitat financera sigui condemnada a pagar les costes de primera instància.

Aquest criteri està relacionat amb el principi europeu d’efectivitat en la protecció dels consumidors.

La finalitat és evitar que el risc econòmic del litigi desincentivi al consumidor quan aconsegueix que es declari la nul·litat d’alguna clàusula abusiva.

• Atenció. En plets amb diverses clàusules impugnades, el resultat sobre la comissió d’obertura no determina per si sol com es resoldrà la qüestió de les costes.

Què convé revisar en els préstecs personals?

Arran d’aquestes sentències, pot ser un bon moment per revisar determinats contractes en els quals s’hagi cobrat comissió d’obertura.

Convé comprovar la documentació precontractual, el contracte signat, el percentatge i la quantitat efectivament cobrada.

També caldrà analitzar si existien altres conceptes relacionats amb l’estudi, tramitació o concessió del finançament i si la comissió es podia comparar raonablement amb les utilitzades en operacions semblants en aquella data.

No es tracta simplement de localitzar la paraula “comissió d’obertura”.

La clau està a comprendre com es va contractar i quina informació tenia realment el consumidor.

• Atenció. Abans de reclamar o de descartar una possible reclamació, és recomanable revisar el contracte complet i no únicament el rebut on apareix el càrrec.