El Tribunal Suprem en la seva sentència de 16 de novembre de 2023 ha dictaminat que els períodes d’ERTO per COVID no es poden computar a l’efecte de percebre una nova prestació de desocupació. El Tribunal explica que la normativa especial COVID no pretén generar un dret diferent i més extens que el contemplat en la Llei de la Seguretat Social.
Volem informar-los d’una important sentència de 16 de novembre de 2023 del Tribunal Suprem (TS) que ha determinat que no es pot computar el període de percepció de prestacions de desocupació a conseqüència de la suspensió del contracte de treball en ERTO COVID-19 per força major, a l’efecte de percebre una nova prestació de desocupació.
Tenint en compte que de l’article 269 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS) es desprèn que les cotitzacions que durant la percepció de les prestacions de desocupació estiguin obligades a efectuar l’entitat gestora o, si és el cas, l’empresa, no es poden computar a l’efecte de generar un nou període de prestacions, es tracta de discernir si les regles especials dictades per a regular la prestació de desocupació derivada de la COVID-19 han introduït alguna mena d’excepció a aquesta norma general.
La normativa especial COVID (Reial decret llei 8/2020) “no introdueix una nova regla de la qual es pogués derivar que aquesta classe de desocupació generi més beneficis que els previstos amb caràcter general, al punt que s’hagi d’entendre com a cotitzat per desocupació i permeti lucrar un nou període de prestació“.
Aquesta llei especial no pretén generar un dret diferent i més extens que el contemplat en la LGSS, sinó mantenir per al treballador el mateix estatut jurídic reconegut en la normativa ordinària, malgrat la inexistència de cotitzacions empresarials en el període de prestació de desocupació COVID.
La sentència exposa que no hi ha res que impedeixi que s’admeti la possibilitat de generar períodes de desocupació pel sol fet de la cotització, no acompanyada de l’efectiva realització d’una ocupació cotitzada, però aquestes situacions excepcionals han d’estar contemplades de manera expressa en la llei.
Subratlla que “en cas d’haver estat aquesta la voluntat del legislador amb la promulgació de la normativa legal que estem analitzant, així ho hauria fet constar expressament”. Com que la normativa especial no contempla aquest dret, la Sala conclou que és aplicable la regla general de la LGSS que exclou aquesta possibilitat.
Referent a això, explica que de l’article de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS) que regula aquesta qüestió es desprèn que, per a una determinada prestació de desocupació, no es poden tenir en compte les cotitzacions que ja haguessin estat computades per al reconeixement d’un dret anterior, sense que tampoc es puguin computar les que efectuï l’entitat gestora o, si és el cas, l’empresa, durant el temps corresponent a l’abonament de la prestació.
Recordi que l’únic supòsit expressament exceptuat d’aquesta regla general és el de les prestacions reconegudes en virtut de la suspensió de la relació laboral per causa de violència de gènere.
El TS ha desestimat el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per una empleada d’un hotel que va ser inclosa en un ERTO suspensiu a conseqüència de la pandèmia. Després de ser acomiadada, va demandar al Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) perquè no estava d’acord amb els dies que li va reconèixer aquest organisme per al cobrament de la desocupació. En la seva resolució, va resoldre que els sis-cents seixanta dies reconeguts eren correctes perquè els períodes en situació d’ERO no es podien tenir en compte per a l’abonament d’una prestació futura. El jutjat del social núm. 6 de Madrid i el Tribunal Superior de Justícia van confirmar la resolució administrativa, igual que ara el Tribunal Suprem.
Font: Poder Judicial