Aplicant doctrina existent, el Tribunal Suprem en la seva sentència de 13 d’octubre de 2021 qualifica d’accident de treball l’atropellament sofert durant la pausa de descans fora del centre de treball.

Resolent un recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, la Sala social del Tribunal Suprem ha declarat en una recent sentència del 13 d’octubre de 2021 que les lesions ocasionades a una treballadora arran d’un atropellament sofert durant la pausa de descans fora del centre de treball han de ser qualificades d’accident de treball.

En el cas jutjat el Tribunal Suprem analitza si és laboral la incapacitat temporal soferta per una treballadora atropellada durant la sortida del centre de treball concedida per prendre un cafè.

La treballadora, com la resta dels seus companys, gaudeix de períodes de descans durant la jornada laboral que, en el cas de jornades diàries d’entre 6 i 8 hores, són de 20 minuts, lapse temporal durant el qual els treballadors poden abandonar el centre de treball.

El 18 d’agost de 2016, durant el gaudi del descans de 20 minuts, la treballadora va sortir del centre de treball i va sofrir un atropellament aproximadament a les 19.45 hores.

La treballadora va iniciar un procés d’incapacitat temporal aquest mateix dia amb diagnòstic de contusió múltiple i marejos. En el comunicat mèdic de baixa es va assenyalar que la contingència determinant d’aquest procés era la d’accident no laboral.

A pesar que la treballadora va sol·licitar la determinació de contingència, l’Institut Nacional de la Seguretat Social va dictar resolució en la qual va declarar que el procés d’IT iniciat responia a la contingència d’accident no laboral.

Tribunal Suprem

El Tribunal considera aquests descansos com vinculats a la feina, ja que la sortida al carrer va estar vinculada amb la prestació de serveis «perquè només per aquesta raó es va produir la sortida». La sentència equipara el referit descans a temps de treball tal com, d’altra banda, es preveu en el conveni col·lectiu aplicable i en l’apartat 3 de l’art. 156 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS):

«El temps de descans ve convencionalment establert, amb la consideració de temps de treball efectiu.

Aquests fets evidencien l’existència d’un enllaç directe i necessari entre la situació en la qual es trobava la treballadora quan es va produir l’accident i el temps i el lloc de treball, i si bé permet aplicar la presumpció de l’art. 156. 3 LGSS acreditada la seva producció amb “motiu” de la seva feina, que és la condició sense la qual no s’hagués produït l’esdeveniment, el nexe de causalitat mai s’ha trencat, perquè la pausa era necessària, i la seva utilització per part de la treballadora es va produir amb criteris de total normalitat, en conseqüència, la qualificació professional s’imposa per l’art. 156.1 LGSS.»

Dit això, per a la Sala IV, en el supòsit jutjat no concorre cap circumstància que evidenciï de manera inequívoca la ruptura de la relació de causalitat entre la feina i l’accident. Pel que, les prestacions derivades del sinistre s’han de qualificar d’accident laboral.

Teoria de l’«ocasionalitat rellevant»

Citant la sentència de 23 de juny de 2015, el TS aplica la teoria de l’«ocasionalitat rellevant», caracteritzada per una circumstància negativa i una altra de positiva. La primera és que els elements generadors de l’accident no són específics o inherents a la feina i la positiva és que o bé la feina o bé les activitats normals de la vida de la feina hagin estat condició sense la qual no s’hagués produït l’esdeveniment. La treballadora es va accidentar quan va sortir de l’empresa dirigint-se a prendre un cafè dins del temps legalment previst com de treball per tractar-se de jornada superior a sis hores, habitualment utilitzat per a una pausa per a “prendre cafè”, com a activitat habitual, social i normal en el món de la feina (primer element), ara bé, la feina és la condició sense la qual no s’hagués produït l’esdeveniment (segon element).