Responsabilitat tributària dels menors

Responsabilitat tributària dels menors

El Tribunal Suprem rebutja la declaració de responsabilitat solidària per deutes tributaris per als menors d’edat basada en la seva col·laboració en l’ocultació de béns.

L’informem que el Tribunal Suprem (TS) en la seva sentència 440/2021, de 25 de març de 2021, estima que els menors no tenen la capacitat d’obrar i no es poden declarar responsables solidaris de deutes amb la hisenda pública per col·laboració en l’ocultació de béns. No cal traslladar o estendre la responsabilitat fiscal a un menor quan el negoci jurídic en virtut del qual es pretén l’ocultació o transmissió s’ha conclòs pel representant legal del menor.

Per tant, el Tribunal Suprem fixa com a doctrina que no cal exigir a un menor d’edat responsabilitat solidària davant Hisenda quan l’actuació que se li imputi sigui la de causant o col·laborador en l’ocultació o transmissió de béns o drets realitzada pel seu representant legal per impedir l’actuació de l’administració tributària.

Aquesta sentència dóna resposta a la qüestió plantejada consistent a determinar si cal exigir la responsabilitat solidària de l’art. 42.2.a) de la LGT a un menor d’edat, en aquells supòsits en què l’actuació que se li imputi sigui com a causant o col·laborador en l’ocultació o transmissió de béns, el que constitueix el fet determinant de la seva responsabilitat solidària, quan el negoci jurídic que suposadament dóna lloc a l’ocultació o transmissió -en aquest cas la donació de la nua propietat d’un bé- s’ha dut a terme per mitjà del seu representant legal, però per compte d’aquest menor, que adquireix en el seu propi patrimoni.

Si un menor és inimputable no se li pot atribuir la responsabilitat solidària prevista en l’article 131.5.a) de la LGT encara que hagués estat col·laborador en l’ocultació o transmissió de béns.

No és possible traslladar o estendre la responsabilitat fiscal a un menor per ser donatari de bé immoble en un negoci conclòs pel seu representant legal per compte del menor.

No es pot apreciar el dol o intenció que s’exigeixen jurisprudencialment per sustentar la posició de causant o col·laborador en l’ocultació o transmissió.

Un menor, és legalment inimputable, no té capacitat d’obrar i, per tant, de concloure per pròpia voluntat negocis jurídics.

El Suprem aclareix que amb aquesta declaració no s’obre una possible via al frau, i la sentència es limita a assenyalar que la sola presència d’un menor, com a adquirent, no permet atribuir-li, per aquesta condició, la responsabilitat que se li ha exigit.

I la sentència prossegueix assenyalant que encara que és innegable que existeix un potencial perill de frau, aquest risc no permet sense més ampliar el perfil sancionador.

A més, suggereix que aquesta doctrina no obsta al fet que l’administració pugui exercitar les accions que li incumbeixen per rescindir civilment el negoci jurídic o, en cas que procedeixi, emprendre l’acció penal per alçament de béns precisament enfront dels criminalment responsables, entre els quals mai es podria trobar un menor d’edat.

El Suprem revoca la sentència que en la seva part dispositiva parteix de l’error que el menor, amb la mera acceptació de la donació a través del seu representant legal, es converteix en responsable solidari a efectes tributaris, perquè encara que el seu representant legal està col·laborant de manera conscient i voluntària en l’ocultació de béns perquè no es faci efectiu el deute, no es pot imputar aquesta intencionalitat al menor, que com a tal no té capacitat d’obrar, i per tant d’obligar-se jurídicament per se.

Si el menor per aquestes limitacions a la seva capacitat no pot col·laborar (menys encara de manera conscient i voluntària) en l’ocultació de béns, no és possible la derivació de responsabilitat cap a ell.

No resulta ajustada a dret l’exigència de responsabilitat solidària a un menor perquè no es compleix el requisit que la conducta realitzada per ell, com a causant o col·laborador, pugui ser qualificada de maliciosa només pel sol fet de l’acceptació de la donació de la nua propietat de l’immoble (fet a més realitzat pel seu representant legal), i com a vehicle d’ocultació o transmissió de béns, fet causant d’aquesta responsabilitat.

Partir només d’una adquisició per donació per raó de la capacitat jurídica -que no d’obrar- d’un menor, i inculpar-li, malgrat la falta de coneixement, de comprensió i de voluntat de l’acte jurídic, seria objectivar la seva responsabilitat en forma contrària a les previsions de la Llei General Tributària, -conclou la sentència-.