Procedent del Reial decret llei 4/2020, de 18 de febrer –que és derogat–, s’ha publicat al BOE del 16 de juliol la Llei 1/2020, de 15 de juliol, per la qual es deroga l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina establert en l’article 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, amb entrada en vigor des del 17 de juliol de 2020.

L’informem que procedent del Reial decret llei 4/2020, de 18 de febrer -que és derogat-, s’ha publicat al BOE del 16 de juliol la Llei 1/2020, de 15 de juliol, per la qual es deroga l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina establert en l’article 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, amb entrada en vigor des del 17 de juliol de 2020.

La norma aclareix que l’acomiadament per faltes d’assistència a la feina era una figura que legitimava l’extinció dels contractes dels treballadors que s’absentessin dels seus llocs, de forma justificada o no, superant determinats percentatges. Encara que totes les faltes injustificades podien ser comptabilitzades a l’efecte d’aplicar l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència, les justificades computables eren limitades, perquè l’article 52.d) de l’ET relacionava expressament les no admissibles per aplicar aquesta modalitat d’acomiadament.

Al llarg dels anys, el precepte havia anat incorporant noves inassistències que no admetien comptabilització a l’efecte de l’aplicació de l’acomiadament objectiu (suspensió per risc durant l’embaràs o la lactància, faltes d’assistència vinculades a la violència de gènere, etc.), la qual cosa suposava, en la pràctica, que l’article quedés reduït, de fet, a les faltes d’assistència injustificades i a les baixes per contingències comunes de durada inferior a 20 dies.

El tipus també es va veure afectat per altres modificacions normatives, de manera que durant algun temps (de manera prèvia a la reforma laboral del 2012, en la versió anterior al text refós avui vigent) es va exigir un cert volum d’absentisme global en l’empresa, i es justifica com un criteri d’adequació i proporcionalitat. Des de la supressió d’aquesta circumstància en la citada reforma, l’acomiadament per faltes d’assistència s’aplicava únicament en aconseguir un percentatge.

Per justificar l’eliminació d’aquesta mena d’acomiadament, la Llei al·ludeix a pronunciaments del Tribunal Constitucional (Sentència 118/2019, de 16 d’octubre) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sentència de 18 de gener de 2018). Aquesta última es va referir a un cas en què les absències del treballador es devien a la seva situació de discapacitat, per la qual cosa l’acomiadament es va considerar desproporcionat i constitutiu de discriminació per aquesta raó (sense possible justificació per raons d’absentisme). La Llei argumenta també raons de discriminació per malaltia de llarga durada i per motius de gènere (Sentència TJUE de 20 de juny de 2013).