No tots els dubtes interpretatius es resolen a favor del treballador, i no tot “mes” equival al mes natural del calendari. El Tribunal Suprem torna a posar ordre en una qüestió pràctica que genera conflictes recurrents en els acomiadaments disciplinaris per absentisme.
La recent doctrina del Tribunal Suprem aclareix una qüestió que, en la pràctica diària dels despatxos, genera més conflictes dels que sembla: com s’ha de computar el període mensual al qual es refereixen molts convenis col·lectius quan tipifiquen les faltes d’assistència com a infracció molt greu.
El cas analitzat (sentència de 19 de desembre de 2025) parteix d’una situació aparentment senzilla -diverses absències injustificades repartides en diferents moments-, però desemboca en un debat jurídic de fons: el “mes” cal entendre’l com a mes natural o com un període continuat de data a data?
La resposta no és neutra, i el Suprem ho deixa clar.
- Atenció. Un error en el còmput temporal pot convertir un acomiadament procedent en improcedent.
El supòsit de fet: absències repartides i abandó del lloc
La treballadora afectada no va acudir al seu lloc els dies 24 d’abril, 5 de maig, 16 de juny i 3 de juliol de 2023, i a més va abandonar el lloc el 8 de juny. El conveni col·lectiu aplicable qualificava de falta molt greu faltar a la feina més de dos dies al mes sense causa justificada.
L’empresa va optar per l’acomiadament disciplinari. El jutjat el va declarar procedent. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en canvi, va entendre que no se superava el llindar mensual si es computaven les absències per mesos naturals i va aplicar el principi in dubio pro operario.
El Suprem corregeix aquesta interpretació.
No n’hi ha prou amb comptar dies: cal saber des d’on es compten.
Què entén el Tribunal Suprem per “mes” en aquests casos
L’Alt Tribunal recupera un criteri ja assentat en la seva jurisprudència, fins i tot quan estava vigent l’antic acomiadament objectiu per absentisme: els mesos s’han de computar de data a data, no per mesos naturals.
Acceptar el criteri del calendari suposaria una distorsió evident. Només caldria que les absències es produïssin a final d’un mes i a principis del següent perquè algunes quedessin fora del còmput, buidant de contingut la infracció prevista en el conveni.
A més, el Tribunal recorda que l’article 5 del Codi Civil estableix que els terminis fixats per mesos es computen de data a data, tractant-se de terminis substantius, com succeeix en l’àmbit disciplinari.
- Atenció. El mes “laboral” no sempre coincideix amb el mes del calendari.
Coherència del sistema i rebuig d’interpretacions asistemàtiques
Un altre dels arguments clau és la coherència de l’ordenament. Apartar-se del còmput de data a data implicaria trencar amb un criteri general consagrat en la llei, sense una raó sòlida que justifiqui aquesta excepció.
El Suprem subratlla que el conveni col·lectiu va ser negociat quan aquest criteri ja existia en la jurisprudència. Si les parts haguessin volgut un còmput distint, podrien haver-lo precisat expressament. No ho van fer.
Per tant, la interpretació ha de ser sistemàtica, no oportunista.
El silenci del conveni no autoritza interpretacions forçades.
El principi in dubio pro operario: quan sí i quan no
Un dels aspectes més rellevants de la sentència és el límit clar al principi in dubio pro operario.
El Tribunal recorda que aquest principi:
- Només opera en la interpretació del dret, no en la valoració dels fets.
- És un criteri d’última ràtio, aplicable únicament quan, després d’esgotar tots els mètodes interpretatius, subsisteix un dubte real.
Aquí no existia tal dubte. El tenor literal del conveni, el context normatiu, l’article 5 del Codi Civil i la jurisprudència prèvia conduïen a una interpretació clara.
Aplicar el principi pro operario en aquest cas no sols era innecessari, sinó improcedent.
El principi pro operario no substitueix l’anàlisi jurídica rigorosa.
Aplicant el còmput de data a data, resulta indiscutit que la treballadora va superar el llindar d’absències previst com falta molt greu en el conveni col·lectiu.
En conseqüència, el Tribunal Suprem:
- Casa i anul·la la sentència del TSJ de Madrid,
- Confirma la del jutjat d’instància,
- I declara procedent l’acomiadament disciplinari.
El criteri queda unificat i serveix de referència clara per a casos similars.
El càlcul correcte del període pot legitimar plenament la decisió empresarial.
Conclusió
Aquesta sentència reforça un missatge clar: en matèria disciplinària, el temps es computa amb precisió jurídica, no amb intuïcions de calendari.
Per a les empreses, suposa més seguretat si el procediment està ben documentat
Perquè, com demostra aquest cas, un mes no sempre és només un mes.
Abans de sancionar -o d’impugnar- convé revisar com es compten els dies.