El creixement empresarial sol celebrar-se en termes comercials, però des del punt de vista fiscal no sempre genera la mateixa tranquil·litat. Especialment, quan una empresa supera el llindar dels 10 milions d’euros de volum de negoci i comença a preguntar-se quins incentius es queden pel camí.

La Direcció General de Tributs (DGT), per exemple en la consulta vinculant CV 2577-23 ja es va pronunciar sobre si una entitat pot continuar aplicant la llibertat d’amortització d’una inversió ja feta encara que, en exercicis posteriors, hagi deixat de ser considerada de reduïda dimensió.

La resposta no és automàtica ni intuïtiva, però sí raonable quan s’analitza amb calma.

L’error habitual és pensar que perdre la condició de pime implica perdre de cop tots els incentius pendents. No sempre és així.

El punt de partida: quan es consolida el dret a l’incentiu

La normativa de l’impost sobre societats no exigeix que l’empresa mantingui indefinidament la condició d’entitat de reduïda dimensió per a aplicar la llibertat d’amortització. El rellevant és el moment en el qual el bé entra en funcionament.

Si la inversió -per exemple, una nau industrial- es posa a la disposició de l’empresa en un exercici en el qual sí que es compleixen els requisits de reduïda dimensió, el dret a amortitzar lliurement neix en aquest instant.

I aquest dret, una vegada nascut, no s’evapora pel simple fet que en exercicis posteriors l’empresa creixi.

• Atenció. L’any clau no és aquell en el qual s’amortitza, sinó l’any en què l’actiu comença realment a utilitzar-se.

El “període matalàs” després de superar els 10 milions

La Llei contempla una espècie de marge de transició. Quan una empresa aconsegueix per primera vegada la xifra de 10 milions d’euros de facturació, no perd de manera immediata els incentius fiscals.

Durant els tres exercicis següents, pot continuar aplicant-los sempre que hagi complert els requisits en l’exercici en què se supera el llindar i en els dos anteriors.

Això permet planificar inversions rellevants sense necessitat de frenar decisions estratègiques per un canvi puntual de mida.

• Atenció. Superar el límit no implica una ruptura automàtica: hi ha continuïtat, però condicionada als antecedents.

Què succeeix si no s’amortitza tot en el primer exercici

En la pràctica, no sempre interessa amortitzar fiscalment el 100% de la inversió en un sol exercici. A vegades per resultats, a vegades per prudència.

La doctrina administrativa aclareix que l’amortització pendent pot continuar aplicant-se en exercicis posteriors, fins i tot encara que en aquests exercicis l’empresa ja no tingui la consideració d’entitat de reduïda dimensió.

L’incentiu s'”activa” quan el bé entra en funcionament; la seva aplicació pot estendre’s en el temps.

• Atenció. No amortitzar tot al principi no implica perdre el pendent després.

El requisit que no admet descuits: la plantilla

Aquí és on solen aparèixer els problemes. La llibertat d’amortització no es concedeix només per invertir, sinó per invertir i generar ocupació.

La norma exigeix que la plantilla mitjana augmenti respecte als dotze mesos anteriors a la posada en funcionament de l’actiu i que aquest increment es mantingui durant un període prolongat.

Si aquest compromís no es compleix, l’incentiu es reverteix, amb regularització i interessos.

• Atenció. El risc no és en la inversió, sinó a no sostenir l’ocupació associada.

Una conclusió pràctica per a empreses en creixement

La interpretació administrativa reforça una idea clau: la fiscalitat no penalitza el creixement si les decisions es prenen en el moment adequat.

Invertir quan encara es compleixen els requisits permet consolidar incentius que acompanyaran a l’empresa fins i tot després de deixar de ser pime. Això sí, exigeix planificació, seguiment i un control real dels compromisos laborals assumits.

No és una qüestió de mida, sinó de periodificació i coherència.

La llibertat d’amortització és una eina de planificació, no un automatisme comptable.