La recent Sentència del Tribunal Suprem 808/2025, de 23 de setembre, ha fet un pas important en un debat clàssic del dret laboral: l’hora de menjar és realment temps de descans o, si seguim “enganxats” a la feina, s’ha de tractar com a temps de presència i pagar-lo?

El cas neix en el sector del transport sanitari a Catalunya, però la seva doctrina és aplicable a moltes activitats amb guàrdies, localització o disponibilitat durant la jornada.

En el cas de la sentència, el personal d’ambulàncies feia jornades de 12 hores amb una pausa de 60 minuts per menjar. Sobre el paper era descans, però en la pràctica seguien amb comunicacions obertes i podien ser avisats per a acudir a un servei urgent. Durant anys, els tribunals van entendre que aquesta hora havia de ser temps de presència retribuït, perquè el treballador no desconnectava realment.

Més tard, l’empresa va pactar amb l’administració sanitària la possibilitat de desconnectar totalment les comunicacions durant l’estona del menjar i, amb aquest canvi organitzatiu, va impulsar una modificació substancial de condicions de treball (MSCT) perquè l’hora de menjar passés a ser descans no retribuït i es fixés un dia de descans addicional cada tres setmanes.

Els sindicats van impugnar la mesura al·legant: vulneració de drets fonamentals, frau per a evitar sentències anteriors i tracte discriminatori.

• Atenció. Si a la seva empresa existeix pausa formal, però en realitat el personal continua pendent del telèfon, emissora o WhatsApp de guàrdia, el conflicte de fons és molt semblant, encara que el seu sector no tingui res a veure amb les ambulàncies.

Què diu el Tribunal Suprem?

El Suprem traça una línia molt nítida:

1. Pausa per menjar = temps de descans. Només quan l’empresa garanteix una desconnexió total i real:

• El treballador pot apagar comunicacions o no estar localitzable,
• Disposa lliurement d’aquest temps,
• No se li pot exigir atendre avisos durant la pausa.

2. Pausa per menjar = temps de presència retribuït. Sempre que la desconnexió no sigui completa o existeixi l’expectativa de ser cridat, encara que el treballador no estigui fent treball efectiu. En aquest cas, el temps cal pagar-lo conforme al conveni (com a presència o similar).

El Tribunal afegeix una cosa important: l’empresa pot reorganitzar el servei i passar d’un model “sempre localitzable” a un model “pausa real sense connexió”, sempre que ho faci per la via de l’art. 41 de l’Estatut dels Treballadors (ET), negociant i justificant la mesura.

• Atenció. Si l’empresa diu que la pausa és descans, però en la pràctica el treballador no pot desconnectar del tot, el risc és clar: un jutge pot qualificar aquest temps com a presència retribuïda amb reclamació retroactiva de quantitats.

Hi havia vulneració de drets fonamentals o frau?

Els sindicats defensaven que l’empresa havia utilitzat la modificació substancial per a buidar el contingut de sentències anteriors que reconeixien l’hora de menjar com a presència pagada. El Suprem, no obstant això, entén que:

• L’empresa va complir primer les sentències
• Va estendre el reconeixement a tota la plantilla
• Va obtenir autorització de l’administració per a organitzar el servei de manera diferent.
• Va iniciar un període de consultes amb el comitè d’empresa, aportant documentació i negociant.

Per això conclou que:

• No hi ha vulneració de la tutela judicial efectiva ni de la garantia d’indemnitat.
• No aprecia discriminació entre els qui van demandar i qui no.
• La modificació substancial, tal com es va articular, es pot considerar justificada.

Atenció. La sentència no obre la porta a usar la MSCT com a “drecera” per a deixar sense efecte decisions judicials: el que admet és el canvi quan hi ha una reorganització real, documentada i negociada de bona fe.

Afecta altres empreses?

Més enllà del sector sanitari, la doctrina és fàcilment traslladable a:

• Serveis d’emergències,
• Seguretat privada,
• Transport i logística,
• Guàrdies tècniques o de manteniment,
• Qualsevol lloc en el qual el treballador “estigui de guàrdia” durant part de la jornada.

Algunes idees clau:

• Si l’empresa vol que la pausa sigui descans no retribuït, ha de poder demostrar que existeix desconnexió completa de les obligacions laborals.
• Si, per contra, el treballador segueix “connectat”, amb obligació de respondre en cas d’avís, aquest temps es converteix en temps a disposició i entra en la categoria de presència o treball efectiu, segons conveni.

Atenció. La frase “si passa alguna cosa, et cridem” durant el menjar, sense més matisos ni protocol de desconnexió, pot ser suficient perquè un tribunal entengui que el treballador no està descansant, sinó en disponibilitat i, per tant, calgui abonar aquest temps.

Desconnexió real

Tota la sentència gira al voltant d’aquesta idea: no n’hi ha prou amb dir “descans” a la pausa, ha de semblar-ho i ser-ho. Perquè una assessoria o empresa pugui defensar que l’hora de menjar és descans de veritat, convé:

1. Protocol per escrit:

• Instruccions clares sobre apagada o desconnexió de dispositius.
• Indicació expressa que durant aquest període no estan a la disposició de l’empresa.

2. Coherència operativa:

• Que no hi hagi instruccions contradictòries del tipus “estàs de descans, però si et truco, agafa’l”.
• Si per necessitat del servei s’interromp el descans, aquesta interrupció s’ha de tractar com a temps a disposició retribuït.

3. Prova documental:

• Comunicacions a la plantilla, correus, protocols interns, acords amb el client principal (en cas de contractes).
• Tot el que permeti acreditar, arribat el cas, que l’empresa ha organitzat la feina perquè la pausa sigui real.

Atenció. Si l’empresa declara sobre el paper que la pausa és descans, però continua utilitzant aquest temps com a “matalàs operatiu” per a atendre pics de treball, està generant un conflicte perfecte per a un conflicte col·lectiu o reclamacions massives de quantitats.

Recomanacions

Des d’una perspectiva pràctica, la nostra recomanació és:

• Revisar convenis i acords interns per veure com es defineix el temps de presència, el descans i les pauses.
• Comprovar si en la realitat diària la pausa per menjar es viu com a descans real o com a disponibilitat encoberta.
• Si es vol passar d’un model a un altre, articular-ho via negociació (art. 41 ET) i no de manera unilateral improvisada.
• Documentar bé qualsevol protocol de desconnexió, especialment en empreses amb contractes de serveis essencials.
• Valorar l’impacte econòmic de qualificar la pausa com a presència retribuïda i, si escau, ajustar quadrants i plantilles.