La subrogació de treballadors en els supòsits de canvi de contractista constitueix una de les qüestions més delicades en el dret laboral actual. Cada vegada és més freqüent que empreses sortints i entrants busquin fórmules per a evitar l’assumpció de plantilles completes, sobretot en sectors amb alta rotació com a neteja, seguretat o manteniment.

La consulta i la doctrina judicial han deixat clar un principi que s’ha consolidat en el temps: la successió de contractes no extingeix per si mateixa les relacions laborals existents, de manera que els treballadors han de ser assumits per l’empresa entrant amb tots els seus drets.

L’article 44 de l’Estatut dels Treballadors (ET) estableix que, en cas de transmissió d’empresa, centre de treball o unitat productiva autònoma, el nou empresari queda subrogat en els drets i obligacions laborals i de Seguretat Social de l’anterior.

A aquest mandat legal s’afegeix una abundant jurisprudència del Tribunal Suprem i del TJUE que amplia el concepte d'”unitat productiva autònoma”. No n’hi ha prou amb un traspàs d’actius materials: en activitats basades en la mà d’obra (com a neteja o seguretat), la transmissió de la plantilla es considera l’element essencial per a declarar l’existència de successió empresarial.

En paral·lel, alguns convenis col·lectius sectorials reforcen encara més l’obligació de subrogació. Per exemple, el Conveni estatal d’empreses de seguretat i el Conveni de neteja d’edificis i locals estableixen expressament la subrogació de personal com a clàusula obligatòria en els canvis d’adjudicatari, fins i tot encara que no existeixin mitjans materials a transmetre.

Què ocorre si l’empresa sortint extingeix els contractes?

La pràctica de fer un ERO o acomiadaments objectius per a “alliberar” l’empresa entrant de la plantilla ha estat reiteradament rebutjada pels tribunals.

L’extinció prèvia al canvi de contractista no elimina l’obligació de subrogació.

Aquestes extincions es qualifiquen d’acomiadaments improcedents, la qual cosa genera el dret dels treballadors a ser readmesos o a percebre indemnització reforçada (trenta-tres dies per any amb un màxim de 24 mensualitats).

A més, l’empresa entrant pot ser declarada responsable en supòsits de frau, atès que la subrogació no es pot pactar en contra de la llei, ni tan sols amb acord sindical.

En resum, no és possible “buidar” la plantilla per a eludir responsabilitats laborals.

Exemple

Una companyia aèria decideix no renovar el seu contracte de serveis de terra en un aeroport amb l’empresa A i adjudica el servei a l’empresa B.

L’empresa A pretén extingir els contractes dels maleters i personal d’assistència en terra amb una indemnització per causes objectives.

L’empresa B, en fer-se càrrec del servei, rebutja assumir a aquests treballadors argumentant que no els ha contractat directament.

En aquest cas, conforme a l’article 44 ET i a la doctrina del TJUE, l’empresa B està obligada a subrogar els empleats com a part essencial de l’activitat, i si no ho fa, es configurarà un acomiadament improcedent, amb les conseqüències econòmiques i jurídiques ja assenyalades.

A tenir en compte per les empreses…

• La successió de contracta porta amb si la successió de treballadors: no hi pot haver cap estratagema legal que permeti esquivar-la.
• Els acords amb la representació dels treballadors no poden convalidar pràctiques contràries a l’art. 44 ET.
• El risc econòmic d’intentar evitar la subrogació (indemnitzacions, salaris de tramitació, litigis) sol ser superior al de complir amb la normativa.
• Importància dels convenis col·lectius sectorials, que en molts casos amplien i detallen els supòsits de subrogació més enllà del que es preveu en la llei.

En definitiva, la subrogació en els canvis de contracta no és una qüestió negociable: es tracta d’una obligació legal i doctrinalment reforçada. Ni l’empresa sortint pot extingir contractes per a eludir-la, ni l’entrant pot rebutjar treballadors sense exposar-se a un acomiadament improcedent.

En sectors intensius en mà d’obra, la plantilla és l’actiu fonamental. I, com ha reiterat el Tribunal Suprem, els treballadors no són un element accessori que pugui substituir-se segons el capritx de les empreses, sinó part central de la unitat productiva que es transmet.