La vigilància sobre l’activitat sindical d’un delegat no és automàticament il·legal. El Tribunal Suprem permet l’ús de detectius si existeix una sospita raonada, la mesura és proporcional i es respecta la intimitat del treballador.

L’ús del crèdit horari per part dels representants dels treballadors ha estat tradicionalment una zona especialment protegida enfront del control empresarial. No obstant això, la sentència del Tribunal Suprem de 7 de maig de 2025 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 2124/2024), marca un abans i un després en establir que, sota unes certes condicions, és lícit per a l’empresa recórrer a detectius privats per a verificar l’ús indegut d’aquest temps.

1. Els fets: sospites raonables i seguiment limitat

El cas té el seu origen en una empresa que va detectar indicis que un dels seus delegats de personal, beneficiari del crèdit horari, podria utilitzar aquest temps amb finalitats personals. Es va contractar una agència de detectius que va fer un seguiment concret, limitat als dies sospitosos. La vigilància no va depassar el temps autoritzat pel mateix permís sindical sol·licitat pel treballador.

2. La controvèrsia: entre el dret a la llibertat sindical i el control empresarial

El conflicte se centrava en si aquesta mesura vulnerava el dret fonamental a la llibertat sindical, protegit constitucionalment. Les instàncies inferiors (Jutjat social i Tribunal Superior de Justícia) van considerar que sí, argumentant que no s’havia justificat prou la necessitat del seguiment. No obstant això, el Suprem se’n desmarca i estima que no va haver-hi cap vulneració de drets fonamentals.

3. És vàlida la prova del detectiu? El Suprem diu que sí… amb condicions

La Sala social del Tribunal Suprem deixa clar que:

• La prova és lícita quan es basa en sospites concretes i raonables, encara que en abstracte la licitud de la prova no depengui exclusivament de l’existència d’indicis previs.
• S’ha de respectar la intimitat: no es pot endinsar en la vida privada ni domicilis, ni usar mètodes intrusius.
• No ha d’implicar vigilància singular de l’acompliment sindical: és a dir, no pot ser constant, indiscriminada o intimidatòria.
• En aquest cas, la investigació va ser proporcional i limitada en el temps, i els informes no van vulnerar la intimitat del treballador.

4. Fi de la immunitat tàcita del crèdit horari

La sentència recorda que el crèdit horari està envoltat d’una presumpció de probitat, però aquesta no és absoluta. Pot ser destruïda mitjançant prova en contra. L’exercici del dret de representació no pot convertir-se en un escut infranquejable que impedeixi tota mena de control per part de l’ocupador.

L’empresa conserva, conforme a l’article 20 de l’Estatut dels Treballadors (ET), facultats de control sobre el compliment dels deures laborals, sempre que les exerceixi respecte als drets fonamentals. Per tant, l’ús fraudulent del crèdit horari sí que pot tenir conseqüències disciplinàries si es demostra adequadament.

5. Unificació de doctrina: claredat enfront de sentències dispars

El TS resol així una línia de decisions contradictòries en els tribunals superiors. Mentre uns avalaven la validesa d’aquesta mena de proves, uns altres les anul·laven per considerar-les intrusives o desproporcionades. A partir d’aquesta sentència, la clau està en l’equilibri: sospites justificades, respecte als drets fonamentals i proporcionalitat de la mesura. Els fets: sospites raonables i seguiment limitat.