La doctrina canvia: la retribució d’un soci que també administra l’empresa és deduïble si està justificada, comptabilitzada i vinculada a l’activitat, encara que els estatuts siguin muts sobre aquest tema.

Amb la publicació de la seva sentència núm. 546/2025 de 9 de maig, el Tribunal Suprem (TS) ha resolt de manera clara una qüestió llargament controvertida en la fiscalitat de les empreses familiars: és deduïble en l’impost sobre societats la remuneració abonada a un soci que, a més de la seva participació, exerceix funcions d’administrador sense contracte ni previsió estatutària? La resposta és afirmativa, sempre que el treball s’hagi fet, estigui correctament imputat i respongui a l’activitat de l’empresa.

1. El conflicte: treball sí, però sense contracte ni estatut

El cas plantejat davant el TS girava entorn d’una societat familiar en la qual dos dels seus socis, amb participacions superiors al 25%, exercien també com a administradors. Encara que els estatuts indicaven que el càrrec era gratuït, tots dos cobraven per les seves funcions, ben documentades i declarades com a rendiments del treball. L’AEAT va rebutjar la deducció d’aquests pagaments per considerar-los una liberalitat, en aplicació de l’article 14.1.e) de l’antic TRLIS.

2. On resideix el nucli jurídic?

El nucli no està a discutir si els serveis es van prestar -ningú ho nega-, sinó en si el fet que no existeixi contracte de treball ni previsió estatutària impedeix la seva deduïbilitat fiscal. Fins ara, la doctrina d’Hisenda i alguns tribunals havia estat categòrica: sense previsió, hi ha liberalitat. No obstant això, el Suprem trenca amb aquesta visió, donant pas a un criteri més raonable i adaptat a la realitat de moltes pimes i societats familiars.

3. Doctrina del Tribunal Suprem: claus de la sentència

La Sala Contenciosa Administrativa sintetitza la seva posició en cinc pilars:

1. Deduïbilitat realista: si la retribució respon a serveis prestats efectivament, està ben comptabilitzada i justificada, ha d’admetre’s com a despesa deduïble.
2. Càrrega de prova invertida: correspon a l’Administració demostrar que es tracta d’una retribució encoberta de fons propis. No n’hi ha prou amb sospitar-ho per la doble condició de soci i administrador.
3. No tota infracció estatutària bloqueja la deducció: el fet que els estatuts no prevegin retribució no transforma automàticament el pagament en una liberalitat.
4. La correlació despesa-ingrés és clau: el rellevant és que la despesa contribueixi a l’enriquiment de l’empresa. En aquest cas, no es pot qualificar de donatiu.
5. La teoria del vincle no és obstacle fiscal: encara que mercantilment pugui absorbir-se la relació laboral en la mercantil, això no impedeix, en seu fiscal, reconèixer el caràcter onerós i deduïble de la despesa si es demostra la seva finalitat econòmica.

4. Una sentència amb abast general

Encara que el cas es refereix a l’exercici 2013, la doctrina és plenament traslladable al règim actual de l’IS (Llei 27/2014), ja que el nou article 15.f) -que impedeix deduir despeses contràries a l’ordenament jurídic- no es pot interpretar de manera expansiva. Infraccions formals, com no preveure estatutàriament la retribució, no són comparables a actes delictius o greument contraris a l’ordre públic.

5. I si l’AEAT sospita d’un repartiment de dividends encobert?

El Suprem és clar: aquesta hipòtesi és possible, però ha de ser provada per l’Administració, no presumida sense base. En el cas jutjat, ni es va discutir la prestació efectiva de serveis ni es va qüestionar la quantia de la retribució. Per tant, no calia parlar de fons propis ni de liberalitats.

La sentència 546/2025 del TS marca un abans i un després en la interpretació de la despesa deduïble en l’IS respecte a les retribucions a administradors que són també socis. Suposa un suport clar a l’estructura típica de les empreses familiars, on els socis assumeixen múltiples funcions i, moltes vegades, ho fan sense la cobertura documental perfecta. El que importa és la realitat econòmica: si el treball existeix i genera valor, la seva retribució ha de ser fiscalment deduïble.