La segona oportunitat és efectiva i eficient. Ara bé, hi ha algunes situacions en què s’alenteix o es complica, però són la gran minoria. Per consegüent, hem de concloure que és un mecanisme efectiu i molt útil per al deutor. Sobretot, si té deute privat i bancari.
El mecanisme de segona oportunitat complirà deu anys aquest 2025, des de la pionera llei de 2015. Recordin que aquest mecanisme serveix per a poder aconseguir un perdó judicial dels deutes, en cas de complir els requisits.
La pregunta formulada és bastant interessant, perquè com més coneixem el sector, més dubtes ens poden arribar a sorgir. O, dit en altres paraules, si li preguntes a un advocat que ha portat 10.000 casos de segona oportunitat, et contestarà d’una forma molt diferent de si li preguntes a un advocat que n’ha portat 300. Entrem en matèria.
El mecanisme de segona oportunitat és avui dia, en un 95% dels casos, un procediment efectiu i fins i tot eficient. Aquest és el gruix de casos i el més probable. Quan una persona opta per la segona oportunitat, si aquesta és valorada com a “viable” per part del despatx contactat, en el 95% dels casos tot anirà bé i serà efectiu.
Però llavors: Quan serà efectiu i quan no? On se situen el 5% dels casos de no efectivitat? Doncs bé, ho podríem separar en tres supòsits:
- Persones amb excés de deute públic
- Jutjats específicament col·lapsats
- Mala praxi d’administradors concursals amb baix coneixement
Aquests tres casos resumeixen la possible ineficiència de la segona oportunitat. Quant al primer supòsit, les persones amb segona oportunitat viable, però amb excessiu deute públic, ho tenen difícil per a veure satisfetes les seves expectatives entorn de la segona oportunitat. Això és així per diversos factors. El primer és que les entitats públiques, tenen límits d’exoneració. Són 10.000 euros de Seguretat Social i 10.000 euros d’Agència Tributària. Quedant fora tots els deutes d’ens locals, diputacions o administracions autonòmiques. Recordem que els límits són 10.000 euros d’Hisenda i 10.000 euros de Seguretat Social. Fora d’això, el client no obtindrà ni un euro de perdó extra en l’àmbit de deute públic. El segon motiu és que les administracions públiques intentaran embargar l’endemà que acabi el procediment. Per tant, si devem 11.000 euros, ens en perdonen 10.000 i si en queden 1.000, l’endemà d’acabar l’assumpte, ja intentaran embargar.
Després tenim els jutjats col·lapsats. Jutjats mercantils com Toledo, Màlaga, o fins i tot Madrid (encara que no tots), van tan lents que les persones es desesperen. Al final no és el mateix que un procediment trigui dotze mesos que si en triga 24 o 36. Acabar un tema en un any i tenir un perdó “ràpid”, és satisfactori. Trigar molt, a vegades és molt frustrant.
Finalment, tenim que a vegades, sobretot si hi ha pla de pagaments, els administradors concursals nomenats pels jutjats tenen poc coneixement de l’assumpte concursal, específicament del procediment concursal de persona física. Quan això succeeix, a vegades l’administrador concursal no sap o no vol facilitar-li l’operativa diària al concursat, tractant-lo com una empresa. Això és un error i genera molta polèmica.
En conclusió: la segona oportunitat és efectiva i eficient, en el 95% dels casos. Ara bé, hi ha algunes situacions en què s’alenteix o es complica, però són la gran minoria. Per consegüent, hem de concloure que és un mecanisme efectiu i molt útil per al deutor. Sobretot, si té deute privat i bancari, que en aquests casos les coses solen anar com la seda.